Duatló per equips del Prat. Campionat Nacional de Catalunya.

El Club Triatló Girona Costa Brava participa amb molt bon resultat al duatló per equips del Prat obtenint una 30ena posició a la categoria Èlit. L’equip B enceta la jornada matinal amb un dotzè lloc a l’Open.

El duatló per equips del Prat de Llobregat va comptar amb la presència de dos equips del club. Les baixes d’última hora d’homes importants, com David Mateu, Jordi Cebrià o Joan Colomé, van debilitar els equips i va fer que només fóssim 4 components per equips. Tot i aquests inconvenients, el paper del club va ser digne i vam poder sumar uns punts valuosos per la lliga de clubs.



L’equip Open havíem quedat per sortir de la Nestlé a 2/4 de 7 del matí. Després de maleir a l’Enric quan sonava el despertador poc abans de les 6, anava a buscar el cotxe amb el retard habitual i provocava les primeres rialles passant per davant del Món Apart amb una bicicleta i disfressat de trialeta. Era carnaval i estava ple de coneguts del món de la nit que tot just tornaven cap a casa.

Arribem puntuals al Prat i ens adonem que la competició anirà amb gairebé una hora de retard. Aprofitem per deixar amb tranquil·litat la bicicleta al box, anar al lavabo i escalfar bé. L’Òscar em pregunta si porto el xip groc i li contesto que no. Ningú m’havia avisat! Busquem algun participant que competeixi amb els elit que ens el deixi per poder sortir a la classificació però finalment tenim sort i en puc comprar un a una paradeta que hi ha al costat de la sortida.

Els primers cinc quilòmetres els fem a un ritme de 3:45. La consigna és anar agrupats i a un ritme còmode per tots els membres de l’equip. Passem a molts equips, que van a un ritme més popular. Som lents a la transició i iniciem el tram en bicicleta. Amb en Pallarés li surten constantment les cales que li fan perdre el ritme però seguim avançant a altres equips. El circuit té diferents curves i no és massa agraït. Però són 20 quilòmetres i de seguida hem completat les cinc voltes per fer una nova transició. En Pallarés cau mentre anem cap al box però s’aixeca ràpid. Un jutge ens adverteix que algú de l’equip s’ha descordat el casc abans de deixar la bicicleta però, apart de fer-nos perdre el temps, no passa d’aquí. Així que recorrem les dues voltes que falten a un ritme un pèl inferior al de les primeres voltes, gairebé a 4 al quilòmetre. Veiem que no podrem baixar de l’hora però que ens hi acostarem. Finalment, fem 1 hora, 1 minut i 35 segons.



Quan ens estem a punt d’abrigar, trobem l’equip A que està escalfant per començar la competició, que començarà gairebé al migdia. Estan en el grup d’elit i el nivell és espectacular. Aconsegueixen baixar de l’hora (59 minuts) i deixen el pavelló alt, obtenint una meritòria 30ena posició. Uns punts importants per la lliga de clubs i unes ulleres que toquen en un sorteig són l’epíleg d’un dia maratonià.

Crònica escrita per Xevi Gasau

Si t'agrada el triatló, el ciclisme, les curses populars o simplement entrenar en grup, vine el proper dilluns 20 d'octubre a les 20h la Sala de Premsa del Pavelló Municipal Girona-Fontajau i t'explicarem totes les avantatges de formar part del Triatló Girona Costa Brava

EL QUE ET REGALA L'EMBRUNMAN

15 d´agost és data assenyalada per al món del triatló. A Embrun, una petita localitat de la regió de la Provence-Hautes Alpes, es celebra el triatló de distància IronMan anomenat Embrunman.

Triatló i duresa. Amb aquestes premisses penso en algunes de les proves que he tingut la sort de participar. Tinc els meus favorits; alguns d´ells reuneixen tot el que busco en una prova esportiva: recorreguts atractius, bona organització i repte esportiu.

Quan entenem que una prova és dura? Sembla que quan parlem de la duresa d´un triatló tots pensem en el mateix. Recorreguts difícils, natació amb onatge, aigües fredes... perfil ciclista muntanyós, dominat pel vent; carrera a peu complicada, amb constants pujades i baixades, per muntanya, amb terra... condicions meteorològiques desfavorables, fred, calor, vent o pluja... Si alguna d´elles eleva a la màxima expressió tots aquests condicionants, aquesta és, sense cap mena de dubte, l´Embrunman.

Segurament hi ha qui es pregunta què és lo que té de meravellós l´Embrunman, a jutjar per la cara d´esgotament dels triatletes al llarg de la prova.

Embrun és un petit poble en ple Alps francesos, situat a escassament 2 hores de Marsella, entre Gap i Briançon. Durant mesos es prepara per acollir una prova única i que recull diversos ingredients per convertir-la en un repte en majúscules. Hi ha en aquest petit poble una màgia especial i una energia envaeix al triatleta, sobretot a aquells que d´això n´hem fet un estil de vida. No hi ha glamour, és com tornar 20 anys enrere, però et dona l´oportunitat de poder competir on tantes i tantes batalles ciclistes i triatlètiques s´hi han disputat. Recordo, fins i tot, algun article d´anys enrere on Antonio Alix narrava esplèndides cròniques esportives esdevingudes en aquest indret. És un prova diferent, especial, pura. Té un caràcter particular, difícil de trobar avui en dia en altres proves similars; aquí encara ets capaç de respirar l´autèntic esperit de la llarga distància. La seva màgica natació, amb una primera volta al llac totalment a les fosques, el seu espectacular recorregut ciclista (i aquí la paraula ciclista adquireix tot el seu significat) i la seva duríssima marató, la gran trampa d´Embrun, que et dóna una gran lliçó d´humiltat. Embrunman és, sense dubte, la catedral del triatló.

Tot comença a les 6:00 h del matí, la sortida es fa tensa, no es veu res, només tu, el rumor d´alguns triatletes i l´ànim dels que ens acompanyen. El temps no és important, si en qualsevol prova d´aquest tipus la natació és un tràmit, aquí encara ho és més. Toca estalviar energies per quan es necessitin. L´aigua no està freda, al contrari del que es podria pensar. La natació s´acaba i toca abrigar-se. És d´hora, fa fred i el dia serà llarg. Només iniciar el tram de bici ja comencen les rampes del primer port. Les forces estan intactes i no es fa dur.

Això és una lluita individual contra un mateix i contra els elements, cadascú sap molt bé on està el seu lloc, mentalitzat de superar el desafiament sense mes ajuda que les pròpies forces. La màgia de la llarga distància t´ensenya a lidiar amb els reptes. Vas progressant poc a poc, et vas marcant noves metes. Et forma física i mentalment, et dona valors de superació, compartir i treballar en equip...

Hi haurà a qui li estranyi que es parli d´esperit d´equip en un esport que tendeix a valorar els èxits individuals. Sens dubte però, l´únic moment en què el triatleta de llarga distancia està sol és quan es planta sota l´arc de sortida. Em va impactar el testimoni d´un escalador britànic quan al cim de l´Everest es va quedar durant 10 minuts esperant que arribés el següent expedicionari. A 8.848 m d´alçada l´oxigen és escàs i la vida es posa en perill. En arribar el seu company, es van abraçar i va començar el descens. El seu testimoni deia: ‘quin sentit té qualsevol èxit si no el pots compartir...’ Aquest encaix d´absoluta comunió, tant a nivell personal com d´equip, em resulta fonamental; un verdader assemblatge de capacitats tècniques, actituds comuns i valors compartits. Sincerament, no puc imaginar fer el que faig sense poder gaudir de la personalitat i la capacitat de cadascun dels membres del Club. Portar el nom Girona – Costa Brava arreu del món dóna, inclús, una mica mes de sentit a tot plegat.

Només coronar es comença un ràpid descens que ens porta de tornada a Embrun. D´aquí fins al poble, uns 40 kilòmetres còmodes, amb algunes pujades suportables. Fins als peus de l´Izoard no hi ha trams molt durs. L´entorn esdevé en el teu millor aliat, una passió difícil dntredre en un terreny de joc impressionant. Malgrat la llegenda, és un port fàcil, molt llarg, però no excessivament dur. A mida que es va ascendint, et venen a la memòria les grans batalles ciclistes que s´han comès en les seves rampes. Durant tota l’ascensió, hi ha molta gent animant a peu de carretera; així l´esforç s´assimila millor. L´entrada a la Casse Deserte és espectacular, un entorn inhòspit i estèril que ha fet de teló de fons d´alguns moments claus en la història del Tour de França. Es corona el port a 2.361 m d´alçada, just uns metres després d´haver deixat el monument que la muntanya li dedica a Fausto Coppi ‘il Campionissimo’.



L´esperit dels que amem l´esport fa que no necessitem rendir contes mes que a nosaltres mateixos i al nostre afany de superació. La prova és, en sí, un gran premi a tots els esforços realitzats durant la llarga preparació i als sacrificis personals realitzats, que únicament l´esportista i els que estan a prop d´ell coneixen. Per la resta, la prova només serà un lloc o una marca. Per nosaltres, en canvi, és molt mes, valorant cada petit sacrifici i cada entrenament com una petita victòria. En aquestes condicions, la paraula fracàs no pot estar en el nostre vocabulari. Pot haver-hi decepcions, però mai fracassos.

La baixada es fa rapidíssima, amb fred; sembla que des d´aquest punt ja no queda res, però ara realment comença la prova. Aquí és on pots començar a apreciar la duresa d´aquesta competició. L´experiència sempre t’ajuda, però també et fa veure la dimensió de la prova des d´un altre prisma. Si tota la prova és un gran viatge interior, a partir d´aquí ho és encara més. La soledat del corredor de fons elevat al seu màxim exponent. És quan t´acostes al penúltim port que tornes a veure gent, i sense temps per pensar, enfiles dos quilometres amb rampes duríssimes; anem quasi parats, la gent anima caminant al teu costat...

T´acostes al final del tram de bici, hem passat fred, calor,... sembla que ja acabes però qui va dissenyar el recorregut ens té preparada una darrera sorpresa, uns durs kilòmetres que fan allargar encara més l´esforç. Aquest últim port, ja a Embrun, es fa dur i llarg; són 6 quilòmetres, tot i haver-hi passat varies vegades en els darrers anys, vas fent metres amb l´esperança que aquell quilòmetre sigui el darrer. Només queda la baixada fins a boxes per una carretera en molt mal estat, en la que les forces fallen i qui et domina és la inèrcia pista avall.



Ja només queda ser fort mentalment. Cada pas t´acosta a la meta. Et vas creuant amb gent, invencibles davant la temptació de l´abandonament. Només queda posar un peu darrera l´altra i fins al final. Ja ho tens, els últims metres, les sensacions, les emocions, l´adrenalina, els records de tot fins arribar aquí, la gent que t´acompanya... en aquest instant torno a sentir perquè faig tot això; per viure proves com aquesta em vaig aficionar a aquest esport. Cap amant del triatló, de la bici, de l´esport pot deixar de fer almenys una vegada aquesta prova, la catedral del triatló... Embrun.



I quan algú em pregunta perquè ho fem, jo sempre penso en l´Embrunman... llavors trobo la resposta.

Crònica escrita per Josep Maria Costa.

TRIATLÓ OLÍMPIC DE CAMBRILS

Triatló de cambrils, estreno en distancia Olímpica.

Tot comença al posar el peu a cambrils, inundació de sentiments sensacions, tinc moltes ganes de gaudir del meu estreno en la primera ciutat que soc capaç de recordar, aquí vaig viure i vaig passar uns anys molt feliços d’infantesa. Arribo i vaig a casa uns amics dels de la família que es on dormiré.

Son les 5:45 quan sona el despertador i em llevo, per sorpresa meva la meva mare s’aixeca i em prepara l’esmorzar. Em desitja molta sort i cap al box. Allà ens donen el xip i preparo les coses. Diuen que el neoprè es opcional l’aigua a 20 º.
Surto del box amb el neoprè a l’espatlla i a mirar la platja on vaig aprendre a nedar. Veig com posen les boies tot sembla a punt. Em poso el neoprè, un matrimoni francès que em veuen apurat m’ajuden a cordar-me’l. Cap a escalfar a la platja, primer escalfament serio, anar a i tornar de les boies uns 400 m aprox, em sento de cine.



Ens disposem a la sortida i rollo Ironman dos canyonassos al primer la gent es posa nerviosa i va cap a l’aigua, mira que ho ha advertit la organització... res tu tothom a lloc i al segon tots a l’aigua. Fins a la primera boia quedo parat de la gent que avanço, després veient la sortida del esprint veig que molta gent ha decidit fer trampes i córrer per la platja i després tirar recta cap a la primera boia. No ho acabo d’entendre tenint en compte que som una colla d’aficionats quin sentit te fer trampes??? Bé ells sabran hauran fet 1300 metre de natació essent optimistes.

Un cop completada la primera volta sortida Australiana, a donar la volta a la cadira del socorrista, just per veure que tinc un grupet a davant que em deuen portar uns 25~50 metres. Segona volta nedant tranquil al meu ritme sense caps peus que em guiïn. Enfilo la ultima recta i començo a doblar gent, dic carai Aleix això va bé.
Surto de l’aigua i ens fan fer una passejada corren entre la gent que quedo parat i penso dins meu, el que s’ha de fer perquè hi hagi espectacle...



Per primera vegada faig cas a en Davesa i intento deduir si hi ha moltes o poques bicis, en veig moltíssimes, Ole tu Aleix. Faig la T1 de cine, per ser un novell com jo no he de posar el cul a terra i flis flas el neoprè fora.
Agafo la bici a darrera uns paios, cap porta mitjons ( jo tampoc, mode flipat on). Al primer i únic repatxo llenço la tovallola i els deixo escapar, penso dins meu en vindran a darrera. Noi com costa que arribin els de darrera, ens quedem 3 que m’atrapen però estan pensant el mateix que jo i aquí anar fent, el grup es va ampliant però de valents pocs, no es fins a mitja volta que el de davant comença a renegar flipant que els de darrera es van quedant al darrera. Ens atrapen 2 del Granollers, sorprès un el conec d’haver coincidit a Calella nedant a la platja el saludo i em diu, collons si que he nedat bé si t’he atrapat aquí, jo penso tu deus haver nedat bé o jo per ara vaig de pena en bici. Res tu gas i a seguir el grup.

Quan acaba la primera volta la cosa sembla que es comença animar una mica i es comencen a fer relleus a davant i anem anant mes de pressa, visc moments d’eufòria i fins i tot faig un relleu, allà davant em poso a tremolar, dic ai nano que els perdràs quan et passin, però no aconsegueixo mantenir el grup.

Acabem la segona volta avançant doblats trobant gent que ha caigut.. no ho acabo d’entendre però si el circuit es recta???....
Acabo la bici a per la T2, mode superflipat on i passant de mitjons i de tot la faig volant.
Començo a córrer i em poso el pulsòmetre que pugui veure el ritme cardíac, molt espantat pel tema flato, no paro de mirar el pulsòmetre, acabo la primera volta i em sento còmode dins meu penso, nen això va molt i molt bé. No es fins al km 7,5 que passo per l’avituallament, paro a veure aigua i em dic, queden 2,5 km per gaudir això ja es teu pastanaga!!! I això faig em dedico a contemplar la gent, gaudir corrent.. si si gaudir corrent el que em pensava que mai seria possible. Arribo a meta i em ve una eufòria a sobre una satisfacció una sensació indescriptible de satisfacció. Per postres allà davant em trobo la meva mare amb uns amics que em criden i em feliciten, em diuen que he fet 2h 24’ i no m’ho crec, ni en el millor dels meus somnis ho esperava, la meva mare em diu ‘no fa gaire que ha arribat el primer’ jo penso com m’estima per deu ;-).

Crònica escrita per Aleix Barcons

PALAMÓS SWIM RACE

Avui, dia 25 de maig, participaré a la meva primera travessa de l’any. No he hagut de llevar-me més aviat que els dies entre setmana, a les 6:45 h. Arribo al passeig marítim de la Fosca a les 7:45 h, a punt de recollir la bossa amb el xip i el número de dorsal. El dia està ennuvolat. El mar està quiet com un bassa d’oli. Pujo al primer autobús que ens trasllada de la Fosca al Morro de Vedell. Ja comencen a aparèixer els nervis.



Ens posem els neoprens i ens donen les últimes instruccions abans de passar pel xecpoint. Entrem a la petita cala del Morro de Vedell a esperar la sortida. L‘aigua està cristal•lina i la temperatura del mar està sobre els 16 graus. Ens comuniquen que la sortida està programada a les 9:30 h i que serà neutralitzada entremig de dues boies a uns 200 metres de la platja, ja que la cala és un pedregal i acabaríem amb els peus trinxats. Començo a provar l’aigua, està fresqueta però bé.



Em llenço a l’aigua i m’apropo a la boia de la meva dreta, amb els nervis previs de la sortida i esperant el senyal acústic per començar a moure braços i cames de forma explosiva. Ja penso, la sortida serà “a sac” i llavors intentaré agafar un ritme còmode i anar fent metres. Una vegada he deixat el gran grup endarrere intento agafar algun petit grup del davant. Aquest es va estirant fins em quedo amb un parell de persones amb les que anem fent relleus. No estaré pendent de l’avituallament perquè és poca distancia i crec que ja he fet una bona hidratació prèvia. Quan arribo a la cala Castell, em queda tornar endarrere fins a l’entrada de la Fosca. Després d’haver fet aquest tram que és fa molt llarg, arribo a l’última boia abans d’encarar la recta fins a l’arc d’arribada a la platja. La recta és a morir. Arribo a la platja i surto de l’aigua. Finalment sumant els metres acabo fent 4.590 metres. Estic content per ser la primera travessa ja que he tingut bones sensacions. Ara a per la propera, a Begur, el 8 de juny amb 7 km per endavant.

Crònica escrita per Carlus Fàbregas.

PRIMERA VICTÒRIA FEMENINA A LA IRATI XTREM

Eulàlia Calveras, del Club Triatló Costa Brava, es va imposar en la dura pujada al Larrau en una etapa cicloturista no competitiva però d’una gran exigència pel desnivell i duresa de la prova

En un cap de setmana plegat de competicions, ens citem a les 3 de la tarda per sortir cap a Navarra, a la fins aleshores desconeguda per nosaltres Irati Xtrem. El matí, en Carlos Cortés ja havia sortit amb la seva dona i havia esmorzat, gairebé de casualitat, a Manresa, amb els companys del club que anaven a fer el Half de Madrid i el de Zarauz. Després d’una mala elecció a la carretera, ens plantem a Ochagavía prop de la mitjanit, cansats i amb son.
L’endemà el matí quedem els components del club per recollir el dorsal i començar una prova no competitiva, que s’agraeix molt que sigui lúdica-festiva, la veritat sigui dita. Així, ens prenem la sortida amb molta calma i plegats fem el cim de Jaurrieta, Remendia, Abaurreagaina i les dures rampes del Muro, gairebé un quilòmetre a un desnivell increïble amb un asfalt en mal estat, que fa complicat no posar el peu a terra. El recorregut no deixa de mirar cap amunt i després de la pujada, ve una lleugera baixada i un nou port. Per sort, ens ho prenem amb calma, ens hidratem bé als habituallaments i anem a un ritme còmode. Anem tots agrupats (Pantín, Costa, Oriol, Eulàlia, Jordi, Marc i jo mateix), a excepció d’en Carlos, que ja havia avisat que tenia pressa.
El temps aguanta i de moment no plou, quan de sobte, en curva tancada a la dreta amb un fort pendent, amb traició i elovosia, comença l’inici del port de l’Errozate: 10kms a una pendent mitjana del 10%.



Pugem cadascú al ritme que vol (o pot) i altra vegada ens reagrupem a dalt, on fa una fred que pela i per sorpresa, em trobo en Carlos. Se li ha espatllat el canvi electrònic i ha hagut de pujar a plat. Penso “aquest tiu està molt sonat però també molt fort”, i emprenem una nova baixada, altra vegada molt tècnica i amb un asfalt amb mal estat, que el fa perillós i deixa les mans adolorides. Un diari que he demanat a dalt m’ha salvat del fred i de seguida em torno a trobar els meus companys de viatge, els inseparables Costi i Pantin. Dos ports més de desnivell del 5%-6% provoquen que el cansament de cames d’accentuï i ja no veiem tan clar com arribarem a la pujada cronometrada del Larrau. Hi arribem més tard del previst i allà, sobre l’alfombra vermella, s’inicia un dels ports més durs del Pirineu. Començo fort, avançant a molta gent, i m’animo. Ho dóno tot sabent que és l’últim port del dia i ara si que es compta el temps, però quan arriben les rampes del 11%, ja no ho veig tan clar. És un port llarg i vénen 4 quilòmetres al 11% que provoquen que es vegin molts ciclistes posant peu a terra. Per sort, el port té un descans de dos quilòmetres que permeten arribar a la part final una mica enter i aconseguir l’objectiu proposat, baixar de l’hora.
A dalt torna a fer fred i enfilem els últims 20 quilòmetre d’un còmode i agraït descens, per plantar-nos, al quilòmetre 128, a la línia d’arribada. Després de 8 ports i 3.600 metres de desnivell positiu, toca un merescut plat de macarrons i retrobar-me amb els companys, on entaulats, repassem els últims ports, la gesta d’en Carlos de pujar un nou port de categoria especial a plat o el ritme de l’Eulàlia a les dures rampes de l’ascens. Després de dutxar-nos ens assebentem que Eulàlia Calveras (l’endemà la premsa local la batejaria com Calderas) ha guanyat l’ascenció al Larrau amb un temps de 56 minuts. Motiu d’alegria i celebració per fer un bon sopar en grup i un gin tonic; no es guanya cada cap de setmana (de moment). L’endemà retornem a casa, amb algun quilo de més (no anavem a fer esport?) però satisfet d’haver-ho gaudit d’una gran cursa i una millor companyia.

TRIATLÓ B DE BANYOLES (MARC DAVESA)

Com ja es habitual l'últim cop que recordo haver mirat el despertador la nit anterior al Half de Banyoles eren més de les 3 de la matinada. Sona el despertador a les 6h. Quin son! A les 6:45h. em passa a buscar en David Quer i cap a Banyoles. Arribem, cosa estranya, amb molt de temps. Podiem haver dormit 20 minuts més penso, encara tinc molta son.

Sortida de natació. Companys que l'any passat van anar-hi em deien que la sortida seria tranquila i neta. Però aquest any hi ha el doble de gent que l'any passat i sembla un sprint!. Comencem a nedar, no porto ni rellotge ni Garmin ni res, només noto que la cosa aparentment va bé. Em torbo al mig d'un grup. Passen les boies i la cosa no s'estira, però segueixo nedant. Vaig pensant en la tècnica: braçada llarga, fes el "rolido". Finalment arribem a les escales, amb una mica de cua per pujar. Mentrestant pujo, pregunto a un que passa per allà quan temps portem. Em diu 37 minuts. Hòstia! Ja era hora! Per fi he pogut passar els temps de piscina a competició. 1:40 els 100. Estic molt content, després de les males experiències a l'aigua això sembla un petit punt d'inflexió. (veurem...)

Comencem a córrer els 200 metres que separen l'Estany dels boxes. Menstres corro i em vaig descordant el neopré, passa pel costat un tiu amb el trisuit del TGCB. No és en Pera Sala ni en David Quer, per tant, és l'Albert Olcina. No ens coneixem tot i haver coincidit aquest any a la Marató de Barcelona i al Half de Salou. Ens presentem mentres correm cap a boxes.



Tram de bici. Comencem a pedalar. El tram urbà està premés el drafting. I ja comencem amb el xou de cada competició i els draftings: uns enfadats, els altres que diuen que no poden fer res. Crec que en el cas de Banyoles el problema es que hi havia massa gent i les carreteres molt estretes. Algún pre-pro increpava els que no som tant bons. I pensava...a Salou era al revés, allà eren els Pre-pros i pros que xupaven roda...i allà si hi havia espai. En fi. La segona volta, la cosa s'estira i llavors ja es pot evitar no xupar roda.
Durant tota la cursa de bici adelanto a molta gent, em sento super bé!! Una mica desbocat i tot..frena que petaràs!! pensava, però les cames volien marxa!
Amb tot arribem al final, entrem a boxes, allà veig en Mikel, en Pau i en Pantin animant. En Mikel i en Pau ja havien aparegut en algún tram de la bici, i s'agraeix!. Arribo a boxes i sorpresa! Veig que hi ha molt poques bicis!. Collons si que vaig bé!.

Comencem a els 21 km. Va ser un de més a menys!, per culpa d'un "amago" de rampa, de la calor, i del cansament. Tot i els ànims dels companys del club, de la meva dona i el meu fill, no puc aguantar el ritme i a l'última volta faig el catacrack final, i "deambulu" com puc fins a l'arribada salvant els mobles amb 1:39...però quan més cansat estàs arriba el millor de tot!. Falten uns 100 mestres per l'arribada i el meu fill surt a córrer amb mi! van ser els millors 100 metres de la meva vida.

Al final 4:42 minuts i posició 160 de 421. Molt content de com han anat els 3 reptes de la temporada: Marató Barcelona, Half de Salou i Banyoles, superant amb escreix els ritmes i temps que m'havia proposat.

I tot de manera natural, gaudint amb la gent de TGCB: el entrenenaments de l'Enric i en Mikel, els consell de natació dels peixos de l'equip (Aleix i Presas), les apretades de rosca d'en Pantin pujant a les Encies, els Kilometres i kilometres de runing amb les fieres de l'Edu Palomer i en Pere Ordis, la matxacada nocturna de 30 Km donant voltes a l'estany a proposta d'en Gasau (aquí potser no vaig gaudir tant), i les sortides de bici dels dels dissabtes (Quer, Adri, Hector, Pinsach, Aaron, Paja, Xevi Presi, Albert Grau, Pantin, Pere...). I de tot el TGCB!

Crònica escrita per Marc Davesa